El càncer segons el Dr. Fischer

El càncer i els tractaments oficials i alternatius segons el Dr. Fischer*

-Aquesta és una traducció d’una part del llibre “La Guia del DMSO” del Dr. Hartmut Fischer-

Dr. Hartmut Fischer

INTRODUCCIÓ

A mida que anava lleguin l’apartat sobre el càncer del excel·lent llibre del Dr. Fischer sobre el DMSO em vaig sentir plenament identificat amb el que ell explicava. Així vaig decidir traduir íntegrament el seu contingut per tal de fer arribar a molta més gent el missatge d’un metge, científic, naturòpata que expressa molt encertadament i correctament la idea que tenim molts dels que ens dediquem d’una manera o altre a la medicina natural.

Aquest és un paràgraf que crec resumeix tot l’article:

“…Només es tracta de transmetre d’una manera senzilla que el càncer sol tenir -o sempre té- una gènesi motivada pel nostre comportament alimentari, el perjudici derivat de les toxines o altres condicions adverses de la vida. La conseqüència lògica que cal extreure és que, davant semblant malaltia, les úniques mesures indicades són aquelles que contribueixin a la desintoxicació i al reforç del sistema immunitari. Arribats a aquest punt, ¿se li ocorre algun argument a favor d’aplicar tractaments de quimioteràpia o radicació, que resulten tòxics i immuno-depressius (que debiliten el sistema immunitari)?”


Article “El càncer i les teràpies alternatives o complementaries”

Hi ha algunes pàgines webs que ofereixen informació a través de la qual qualsevol pot fer-se una idea del dolentes que, encara avui en dia, continuen sent les estadístiques relatives a la taxa de curació del càncer amb la quimioteràpia, les intervencions quirúrgiques i la radiació. S’entén que aquestes dades no els recopilen aficionats o «Crítics de la professió», sinó que formen part del cens estadístic de científics i metges i que estan documentats oficialment. Fa almenys 25 anys que ens estan explicant el conte dels suposats avenços que es duen a terme -o que es pretenen dur a terme- mitjançant tècniques de radiació sempre noves o molècules de fàrmacs químicament alterades. Aquests esforços, que engoleixen quantitats increïbles de fons públics i privats destinats a la investigació -i, per tant, també del nostres diners-, sovint només serveixen per donar renom a determinades organitzacions de recerca i als seus catedràtics a la recerca de reconeixement internacional. Per a això, legions de científics provinents del planter han de «servir» en laboratoris, sense adonar-se que el seu treball, vist des de la distància, recorda a les estèrils batalles del pobre Quixot. Ja fa molt de temps que es disposa de la comprensió fonamental de la reparació del metabolisme cel·lular descarrilat i de les funcions de creixement que aquest altera, així és que les investigacions podrien orientar-se cap a les corresponents substàncies (naturals). Però, és clar, això no ofereix les perspectives d’obtenir els suculents beneficis dels nous avenços patentables que els poderosos consorcis «al comandament» imposen al cos facultatiu del «mercat de la salut» -potser seria millor parlar aquí del «mercat de la malaltia»-. Així és que només podem seguir somiant, plens d’impaciència i anhel, amb un món ideal en el qual s’aspiri a la mentalitat del «coneixement lliure» (open source) per al benestar de tots els pacients o ‘prenem cartes en l’assumpte!

Els mateixos investigadors metges han demostrat, pública i reiteradament, mitjançant els anomenats metanàlisi, que el que es coneix com a taxa de supervivència de cinc anys -seguint únicament els tractaments de la medicina convencional- de mitjana se situa en un dígit encara més baix! Malgrat això, la confiança que tenim en les «bates blanques», tan arrelada al nostre subconscient, ens condueix a una grotesca realitat ben diferent, i és que, després de rebre un diagnòstic de càncer, la majoria dels afectats continuen veient la seva única possibilitat de cura en el que l’hospital els ofereix com una cosa avançada i prometedora. Un bon negoci, no hi ha dubte … Fins i tot la revista farmacèutica alemanya Apotheken Umschau, que compta amb un gran reconeixement, fa poc informava sobre els greus efectes que els tractaments oncològics de la medicina convencional tenien a llarg termini i qüestionava la conveniència dels procediments establerts.

Les cèl·lules degenerades -i en això consisteix el càncer- no fan allò que normalment haurien de fer en virtut de la genètica. Arribats a aquest punt, no vull prendre partit en favor d’una o altra teoria sobre les causes d’aquesta degeneració cel·lular, però cal deixar clar que el càncer no «cau del cel» -encara que no ens cansem de xerrar sobre la radioactivitat natural o sobre la radiació còsmica (que «cau» del cel), que podrien ser les responsables de la mutació cel·lular. No obstant això, lògicament l’evolució també ha tingut en compte aquestes condicions terrestres i ens ha dotat a tots nosaltres -els éssers vius- dels antídots corresponents. Segons es diu, des d’un punt de vista estadístic, aquestes alteracions cel·lulars tenen lloc en tots nosaltres diverses vegades a la setmana. No obstant això, no tots emmalaltim de càncer, no? Normalment, les nostres pròpies cèl·lules o les cèl·lules competents del sistema immunitari són capaces d’identificar quan s’ha produït un dany cel·lular com a conseqüència de la radiació. Llavors, les mitocòndries posen en marxa un dels programes d’autodestrucció o els fagòcits o les cèl·lules NK es veuen impulsats a encarregar-se de elles. No obstant això, sembla que els processos metabòlics adversos o les infeccions (víriques) són una causa molt més freqüent en la formació de cèl·lules canceroses que aquestes causes físiques. Així, en el primer cas, els carcinomes es considerarien conseqüència de les malalties de la civilització (sobrealimentació, híper-acidesa…) i, en el segon cas, d’un baix rendiment del sistema immunitari. Atès que un sistema immunitari depèn, sobretot, de que l’alimentació, l’exercici, la llum solar, les emocions, etc., siguin les adequades, cal acceptar, sense cap dubte, que el càncer és un agreujament crònic d’un desequilibri en els teixits. Aquesta definició s’adapta a moltes teories de la medicina alternativa i convencional sobre la formació de les malalties malignes. Lamentablement, el propi terme malignes ens fa l’efecte que aquestes cèl·lules proliferen deliberadament amb el propòsit de fastiguejar. Per contra, d’acord amb la famosa hipòtesi de Warburg (Otto Warburg, metge i bioquímic, Premi Nobel de Medicina de 1931), cal partir que cadascuna de les unitats biològiques (cèl·lules) que readapten el seu metabolisme a l’obtenció anaeròbica de l’energia només estan seguint el seu instint de conservació. En certa mesura, podria dir-se que aquestes cèl·lules (canceroses) «consideren» que és l’entorn (matriu) el que és «maligne» -per exemple, híper-àcid o pobre en oxigen- i no elles.

No seguirem aprofundint en el tema. Només es tracta de transmetre d’una manera senzilla que el càncer sol tenir -o sempre té- una gènesi motivada pel nostre comportament alimentari, el perjudici derivat de les toxines o altres condicions adverses de la vida. La conseqüència lògica que cal extreure és que, davant semblant malaltia, les úniques mesures indicades són aquelles que contribueixin a la desintoxicació i al reforç del sistema immunitari. Arribats a aquest punt, ¿se li ocorre algun argument a favor d’aplicar tractaments de quimioteràpia o radicació, que resulten tòxics i immuno-depressius (que debiliten el sistema immunitari)?

Com ja s’ha dit, el drama radica que molts afectats vulguin seguir els tractaments oncològics alternatius, però al mateix temps no rebutgin definitivament les propostes de la medicina convencional. Segur que un motiu és la por que posen al cos per intentar mantenir els pacients «dòcils» en una posició d’indefensió. En la meva consulta, un pacient amb càncer de bufeta va citar les següents paraules que li havia dirigit el metge que l’havia tractat anteriorment: «Si no deixa que l’operem i irradiem immediatament, per Nadal es morirà com un gos!». El pacient m’explicava això -alegrament satisfet- el mes de febrer següent després d’haver abandonat el tractament d’aquest metge …

Així és que mentre s’injecten quantitats de diners creixents en la investigació «reconeguda» del càncer sense que els seus èxits augmentin perceptiblement, hi ha innombrables informes fidedignes de pacients que s’han curat de càncer en els quals podem constatar que s’han emprat «medicaments» molt simples i, en general, summament econòmics. Entre aquests informes de curació ens trobem amb càncer de mama, càncer d’intestí gros, càncer de pàncrees, càncer d’estómac, càncer de pulmó, càncer d’ossos, càncer limfàtic, càncer de pell i molt altres més. Els (auto) tractaments aplicats sempre van abastar diverses mesures. A més de l’aplicació de substàncies altament efectives -com ara el DMSO, el MM S, l’àcid làctic, els oxidants, les llavors de fruits, bases o vitamines, entre molts d’altres-, sovint es va informar d’haver dut a terme simultàniament canvis en l’alimentació, en els hàbits, a la feina o en el lloc de residència, així com de moltes altres decisions que constituïen canvis de rumb evidents. També aquí es pot identificar clarament que es tracta de restauracions integrals.

El DMSO pot aplicar-se en el tractament del càncer de forma aïllada o combinat amb altres substàncies. La seva acció regeneradora i protectora cel·lular es manifesta, sobretot, en la ràpida estabilització de l’estat general dels pacients amb càncer i en la millora dels seus símptomes de fatiga. A més, reforça el sistema immunitari i afavoreix l’eliminació de toxines. La infiltració d’oxidants selectius (MMS …) o de «regeneradors cel·lulars» (àcid làctic dextrogir, procaïna …) s’optimitza en combinació amb el DMSO. La dosificació i la forma d’utilització poden modificar-se en funció de la situació i evolució de cada cas. Precisament el seguiment dels malalts de càncer sempre ens deixa clar fins a quin punt hem d’interpretar la seva evolució com un camí imponderable i com les diferents influències arrosseguen a l’afectat i dificulten les seves decisions terapèutiques.

Per il·lustrar-ho, vet aquí l’exemple d’un pacient: el jove (37 anys) em va vindre a veure a finals de novembre del 2011, acompanyat pels seus pares, després de diversos mesos sotmès a un tractament mèdic convencional per un tumor de pàncrees. Havia rebut diversos tipus de quimioteràpia i s’havia sotmès a una segona operació per constatar que no era possible extirpar la creixent massa tumoral. Considerava que acudir a la meva consulta era un últim acte de rebel·lió després que li haguessin dit que no tenia possibilitats de curació. La intervenció havia tingut lloc tres dies abans. Per aquest motiu el seu estat era inestable i extremadament feble, sobretot perquè ja es trobava en la fase preliminar d’una síndrome de fatiga i mostrava una acusada anèmia tumoral. Com residia a més de 300 quilòmetres de nosaltres, vam acordar que s’allotgés en algun lloc proper i que, durant una setmana, acudís dues vegades al dia a la consulta. Havia d’iniciar ràpidament un tractament combinat amb DMSO i MMS. Immediatament li van ser administrades les dues primeres dosis com a solució oral. A més, l’estabilitzem per mitjà d’acupuntura aplicada en els principals punts energètics, vam enviar una mostra de sang al laboratori i vaig netejar la cicatriu recent de l’abdomen amb una barreja de DMSO i procaïna. Tot just mitja hora després ens va informar que tota la simptomatologia dolorosa havia remès considerablement i que ja no tenia fred. La tensió de la paret abdominal també havia desaparegut i tornava a tenir una mica de color a la cara. L’endemà, el pacient em va parlar de lo espantosos que eren els llits dels hotels i dels primers efectes de la desintoxicació del MMS, que s’havien manifestat mitjançant una diarrea. No havia tingut un somni reparador i la paret abdominal tornava a fer-li mal. Els valors sanguinis eren iguals que els que havia portat de l’hospital. Juntament amb dosis orals més elevades de DMSO i MMS, també vam procedir a administrar-li el principi actiu oxidant mitjançant perfusió. Entre tant, el pacient podia anar preparar-se les dosis i ens anava informant dels avenços satisfactoris que feia de dia en dia. Per estabilitzar emocionalment, aprofitava el temps de les consultes per conversar amb ell llargament. Una i altra vegada treia a col·lació que, encara que en general les seves experiències havien estat dolentes, no volia renunciar completament a la quimio i companyia. Malgrat que els fets parlaven per si mateixos, les seves idees no eren completament lògiques. Un procés il·lògic, una qualitat que ens manté vinculats -a nosaltres, els éssers humans- als inicis de la història de l’evolució. D’una manera que també és molt típica, acompanyava la seva forma de pensar amb tot tipus de «arguments bons»: l’oncòleg que el tractava a casa era un bon amic de la família; el centre oncològic li havia ofert participar en la investigació d’un tractament «molt nou i summament específic». Per a això, era condició indispensable que tornés a sotmetre al tractament de quimioteràpia que havia estat rebent. Si ho feia, «gaudiria» d’uns mètodes diagnòstics especials i molt més minuciosos que fins llavors. I tal i tal.

Li vaig exposar el meu punt de vista objectivament i, transcorreguda una setmana, va tornar a casa amb millors valors sanguinis, una millora física i molt optimisme. Continuem mantenint contacte telefònic setmanalment i va seguir aplicant-se el tractament, ja que notava que millorava progressivament. Lamentablement, a causa de la seva olor, volia deixar el DMSO com més aviat millor per no exigir-li massa a la seva família. Alhora m’anava informant de les seus «progressos» en la seva incorporació al programa d’investigació de la clínica oncològica, amb el qual cada vegada estava més entusiasmat. Malgrat que ell -i el seu pare m’havia descrit amb tota claredat com cada vegada que el seu oncòleg li administrava un nou còctel de quimio aquesta li produïa efectes aterridors durant dies, no era capaç d’oposar-se a la seva «promesa» i acceptava els retrocessos que s’anaven produint. Segur que coneix la dita «Un pas endavant i dos enrere». En aproximar-se la sèrie experimental, havia de deixar de prendre qualsevol altra cosa -que era el requisit principal.

El nostre contacte telefònic també va ser cada vegada més escàs. En aquell moment ho vaig interpretar com que la medicina alternativa l’havia perdut -i o al contrari! -. Mentrestant, en un parell d’ocasions em va parlar dels procediments que se seguien en aquest assaig clínic, que a mi, personalment, em van semblar dubtosos. Diverses setmanes després d’haver rebut aquesta nova classe de substància ¿¡o el placebo!?, al capdavall es tractava d’un estudi doble cec-, va voler concertar una cita per acudir a la meva consulta. El relat de la seva participació en l’assaig sonava molt desil·lusionat i ja no veia cap avantatge en prendre-hi part. Van arribar les primeres notícies de defuncions dels seus companys de viatge en la sèrie experimental de la clínica, que havien sucumbit als tumors en el pàncrees. Novament li van dir que no podien fer res més per ell. La infinitat de proves diagnòstiques a què el van sotmetre mostrava que les setmanes de tractament a la clínica oncològica no havien produït cap millora. El pacient, que una altra vegada estava extremadament debilitat i psíquicament desestabilitzat, aquell dia va tornar a preguntar-me … si havia de continuar amb la quimioteràpia!

Poques setmanes després em va trucar amb la veu molt afeblida, es va disculpar per portar molt de temps sense trucar-me i em va preguntar si podia tornar a posar-se en tractament amb mi. Com que ja no se sentia en condicions de desplaçar-se, li vaig prometre buscar un terapeuta que conegués a fons els mètodes en qüestió i estigués a prop seu. Quan l’endemà passat vaig voler donar-li l’adreça, la seva dona em va informar que havia mort el dia anterior. Em va agrair efusivament els mesos addicionals, plens de millora i optimisme, que el seu marit havia rebut gràcies al meu tractament.

Article PDF:
Català: El càncer Segons el Dr. Fischer
Castellano: El cáncer Según el Dr. Fischer

 

*Dr. Hartmut P.A. Fischer

Doctorat en Ciències naturals.
Assessor en ambulatoris i clíniques per a l’ús de DMSO com a agent de combinació.
Professor de Ciències Naturals a la Humboldt Gymnasium / Lauterbach i en la
Universitat de Ciències Aplicades / Fulda
Publica el llibre “El manual de DMSO”
Obertura de la pràctica Institut Nature Medicine / Lauterbach   (http://www.pranatu.de)
Desenvolupament i aplicació en el camp del tractament d’aigües.
Ensenya Naturopatía a l’Escola Kitzingen / Schwarzerden.
Projecta de recerca finançat pel Ministeri Federal d’Educació i Recerca i el Fons Social Europeu.
Finalista Premi de la Universitat de Baviera 2005 amb el projecte de recerca de la Fundació Alemanya d’Investigació a l’Institut de Química Orgànica de la Universitat de Würzburg per al desenvolupament de síntesi quirals.
Dona classes de cures pal·liatives a La universitat de Fulda.
Diversos anys d’experiència en importants empreses de la indústria farmacèutica basada en la recerca amb un enfocament en el tracte digestiu, respiratori, sistema cardiovascular i nerviós central.
Estudis d’història natural a la Facultat de Química i Farmàcia de la Universitat de Würzburg, Baviera

 

 

AlohaNatur – Alè de Vida
PER UNA MILLOR QUALITAT DE VIDA
www.alohanatur.com  — alohanatur@alohanatur.com
Horari oficina de 9 a 13 i de 15 a 19
972 630 683 – 616 076 457
LA BISBAL D’EMPORDÀ

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s